El curtmetratge explora l'emoció i les limitacions d'aquella època, repassant els problemes típics dels videojocs del moment i portant els fans d'avui en un viatge poderós i nostàlgic. Tota la premissa de la pel·lícula es basa en la naturalesa pròpia de joc d'aquestes limitacions: sovint, aconseguir jugar realment al joc es convertia en un joc en si mateix, amb reptes a superar per arribar al següent "nivell". Això, al seu torn, portava a pensar amb originalitat, proporcionant solucions casolanes per als problemes tècnics i demostrant, una vegada més, que les limitacions sovint fomenten la creativitat.

El nostre enfocament creatiu es va basar en el mateix principi: vam utilitzar les limitacions com a mitjà per incrementar la creativitat i vam dissenyar tota la pel·lícula en art PETSCII, sense res més que conjunts de caràcters de 8 bits utilitzats com a elements gràfics per il·lustrar i animar la història.

Originalment un tipus de codificació de caràcters utilitzada en els ordinadors de 8 bits de Commodore, el PETSCII conté un conjunt de símbols gràfics força extens i permet l'ús de colors (a diferència del més popular ASCII), però alhora és molt més limitant que utilitzar píxels, per exemple. Amb aquest tipus d'"art de text", tot rau en els detalls, amb petites formes geomètriques que construeixen una imatge en una quadrícula fixa, com en un mosaic digital retro: si t'hi fixes bé, notaràs com la lletra "C" es converteix en l'ungla d'un dit polze o t'adonaràs que la mà del monstre està feta amb el número "3", per exemple. Igual que amb els videojocs antics, vam veure els límits com a oportunitats, treballant amb pocs elements per crear mons fantàstics i explorar un llenguatge gràfic antic d'una manera contemporània.

Pel que fa a la història, vam mantenir un enfocament de "joc dins d'un joc": veiem la nostra protagonista impacient per jugar al nou videojoc de moda de la ciutat i com es troba amb cada problema típic mentre intenta acabar el joc a la seva vella consola. L'estructura narrativa s'assembla a un videojoc, amb capítols de la història en lloc de nivells, per millorar tota l'experiència: veiem com cada problema i la seva solució es construeixen en un tutorial retro dins de la història principal, a mesura que la nostra protagonista aconsegueix resoldre cada problema per arribar al següent, tal com en un videojoc.

Visualment, el film ret homenatge a l'estètica dels videojocs dels anys 80, utilitzant l'estil artístic PETSCII per transportar l'espectador a aquella dècada. Aquest estil de baixa fidelitat (low-fi) també afegeix una capa d'humor subtil a la pel·lícula, on els elements gràfics poden ser simples i, tot i això, tan expressius i directes al mateix temps.

Jugar amb les limitacions geomètriques del PETSCII ens va permetre crear formes i patrons més interessants: vam crear formes geomètriques a partir de símbols i lletres incorporats disponibles al conjunt de caràcters PETSCII, i hi vam afegir colors i tècniques de mapatge de 8 bits per crear profunditat i textura. Els diàlegs dels personatges es van incloure visualment a les composicions per tal d'afegir-hi més expressió i vam utilitzar animació fotograma a fotograma en PETSCII amb l'ajuda del programari LVLLVL per donar vida a tot plegat.

Per portar aquesta estètica de videojoc encara més enllà, vam afegir errors (glitches) en forma de mosaic de text entre les escenes per donar a l'animació una fluïdesa que recorda jugar a un videojoc de la vella escola. Perquè, al cap i a la fi, no hi ha res que superi la sensació d'arribar per fi al següent nivell, només perquè el teu gos desconnecti accidentalment el cable.